El equilibrio del término medio

No he entendido en muchas cuestiones el famoso término medio, me parece de tibios.
La serenidad, la no intervención ante circunstancias de la vida que deberían provocarte ha sido algo que no le acababa de entender a quien la practicaba. Ahora sí, debe ser la perspectiva que da el tiempo.

Sí, mi padre ha sido y es para mí un ejemplo en este aspecto como en tantos otros, un referente que sigo genéticamente convencida, teniendo en cuenta que la buena energía que va siempre acaba volviendo, que tienes que medir tus actos no sólo pensando en ti mismo, que siempre es mejor atemperar los ánimos y que hay corto, medio y hasta largo plazo.

Ahora, de ahí al “laissez faire laissez passer” hay un trecho…

¡Padre no hay más que uno! ¡Qué bien se está en casa!…

Anuncios

Reencuentros

Cualquier día es bueno para tomarse un rato y recobrar algo valioso que se nos escapó por el camino casi sin darnos cuenta… O al menos eso creo yo.

El viernes los compis del Instituto Claret, promoción del 88, habían organizado con todo esmero un “Congreso” hasta el último detalle (gracias, Toni) mientras otro compi ofreció el lugar ideal para estar más cómodos sin desatender su trabajo en el Centro Hípico La Font del Saladrar, una espectacular finca que llevan adelante los hermanos Aparicio. Nuestro Rafa nos mostró orgulloso casi un centenar de caballos y las alucinantes instalaciones de que disponen. Todo un lujo en nuestra zona. Un proyecto hecho de pasión, clase y ‘savoir faire’. Acudimos una quincena de personas aunque otras tantas no lo pudieron hacer por motivos obvios un viernes a media tarde… Yo me pasé a hacerme un café, con un tiempo que no tenía, pero que finalmente busqué y encontré. El rato del café me duró casi cuatro horas, no podía irme, como cuando parábamos el mundo para charlar y charlar sin importarnos nada más.

Se vió a todo el mundo a gusto y feliz y reconfortado de compartir un rato entre viejos amigos en estos tiempos aciagos para todos… Personalmente salí de allí con el corazón ensanchado. Nos dejaron la autoestima a prueba de bombas, nos llevamos caquis con denominación de origen de la Ribera (yo creo que más paquetes que nadie), una muy buena chica me convenció de la necesidad de un viaje con mi marido a solas sin la prole, me alabaron mi nuevo peinado y me apunté al outlet de relojes Franc Vila, me convencieron que lo más ‘cool’ en un banquete de bodas es cortar un melón al alimón y no una tarta, casi nos afiliamos a Compromís y tiramos una traca y nos pareció que llevar a nuestros hijos a clases de hípica ha de ser una pasada… Comprobamos también que se pueden hacer fotos estupendas con el IPad y nos tranquilizó pensar que, con la que está cayendo ( o mejor dicho, con lo que están haciendo), que hay gente muy competente y con capacidad de trabajo en nuestros juzgados. Sólo nos faltó hablar de la magnificencia del Universo … e ir al centro comercial, que estaba allí al lado. !Ah, también aprendimos cómo acabar con las moscas sin acabar con la gente!. !Qué risa Ana, casi me muero! !Este Rafa no cambia!…

Perdonen que no siga, me tengo que ir a consumir cartón reciclado a toneladas… Voy a conseguir que suba su precio en los mercados…, vi a un muy apreciado claretiano serio y cansado y he de hacer lo posible para cambiar esto…

Fue una tarde estupenda en que paramos un rato los relojes, para continuar creciendo juntos. Chicas, chicos, adolescentes reciclados todas y todos, aún nos queda muuuuucho por crecer.

Lo siento, Carlos, voy a reincidir, sin complejos: Ismael Serrano en ‘Vértigo’ pide, entre otras cosas, que ‘el mundo pare, qué corto se me hace el viaje. Me escucharás, me buscarás cuando me pierda y no señale el norte la estrella polar?’ para acabar diciendo ‘qué sano es arrancarte esa risa’ además de que ‘basta de lamentooooos, brindemos que aún queda tiempooooo’… Hermosa canción…

Pues eso, ¡brindemos!

Una còpia de càstig

20120621-100112.jpg

Huí els xiquets de segon B, classe a la que es trova el meu fill, s’han acomiadat de Rosa, la seua tutora i mestra durant el primer cicle de Primària, abans d’ acabar el curs. Rosa es una mestra de Xàtiva, de la vella guàrdia, a qui no importa eixir més tard de l’ hora si es menester ni posar còpies de càstig… té una personalitat arrotlladora i sempre està contant-los viatges i històries que els deixa bocabadats. Els xiquets la volen.

El meu fill, la meua major, son pare i jo vam preparar un rap que han ‘cantat/recitat’ entre tots els xiquets, amb gorres, marcant el ritme… Ho han fet al.lucinantment bé. Després li han entregat el regal de tots, en agraïment a estos dos anys de dedicació, que altra mare ha estat buscant per encertar de plé. Ho hem passat bomba. Les mares i altres mestres han fet lo impossible per estar. Lo més important és que ells s’ han sentit moooolt especials… I Rosa, contenta pel detall.

Un rap per a Rosa,
“Una còpia de càstig”

Els xics i les xiquetes que estem en Segon B
Volem cantar te un rap pa’ fer te el paripé
Segon som una classe d’alló més revoltosa
rebolicada, alegre, però mooooolt carinyosa

Em compartit dos anys de penùries i festes
Volem durte un record, de fruits sense tempestes
La collita del curs a qui sembra li arriba
Si s’ha sembrat en cura no hi ha fruit a la deriva

Encara que mos digues que tens gèni curtet
Estate molt tranquil.la que et volem un poquet
I encara que molts creuen que no siga didàctic
Hem aprés disciplina, amb les còpies de càstig, còpies de càstig

Ens fiques moltes còpies i anavem a explotar
Ens fan mal les monyiques de tant i tant ratllar

La lletra amb sang no entra
Entra millor en tinta
La que em suat dos anys
I ja ens veus, quina pinta!!!!!!

Si som molt especials, botiga del poal
Per qué ens vols tú tant, la-ra-la-ra-la-ra
Santo-santo-Santa a veure qui s’espanta

Açó del rap no es fàcil
La mètrica es oblig-a
La rima ha de ser gràcil
Com si férem còpies de càstig, copies de càstig

Ensenyes molt bé llengua, el medi i també mates
D’ açí eixirem ben doctes, no ens posaràs cap ‘cate’
A no anar en ‘remilgos’ també ens has ensenyat
La vida és altra cosa i no un camí daurat

Hi hauràn algunes coses que apreciarem amb força
per molt que els nostres pares s’esperen a la porta
Tardem el que tardem, et poses com et poses
Lliçons que no s’obliden precioses com les roses

Els nostres familiars están desesperats
I si no eixim a l’hora, bufant, bufant, bufant
Nervioses ja les mares et preguen per favor
Que isquen els xiquets, que hui hi ha arrós al forn

Ens hem deixat la pell entre tanta cultura
Les coses que em aprés no van a la ‘basura’
Ara no es diu basura perquè ha canviat ‘tot esto’
Cal dir millor ‘el fem’ però va al mateix puesto

Estem ja més tranquils, tot es asserenarse
Arriba un moment en que és millor callarse
Per voler educarmos (et) quedares sense veu
Ara et diguem amb rap, adéu Rosa, adéu

Vaig fer la redacció
De un viatge fantàstic
Com feia moltes faltes… una còpia de càstig, una còpia de càstig

D’ abusar de la paciència se t’ha acabat la ciència
I agafes noves forçes volant lluny de València
A veure noves terres volem anar amb tú
Tot el que vius fa goig, inclós el mòs d’un ‘nyu’

Ens contes aventures i viatges espacials
Volem anar en tú, pues som molt servicials
A la teua maleta caben fins a quaranta
No pateixques pel pes, et paguem una FANTA

La nostra ‘socarrada’ ja és mig valladina
Li agrada molt l’escola i fins i tot l’ Ermita
Disfruta quan estem tots junts com una pinya
Ballem, ballem, ballem, al son d’ una trompina

Ens tiraràs de menys, ens tiraràs de més
Aixó si que es un dubte del que mai no sabrem
Ara que ve l’estiu, et tirarem en falta
I si ens ho permeteixes t’escriurem una carta

La lletra amb sang no entra
Entra millor en tinta
La que em suat dos anys
I ja ens veus, quina pinta!

Eres la més ‘molona”, la que millor s’ enrrotlla
Volem, volem, volem que no se’ns vaja l’olla
Volem, volem, volem, no eixir per eixa porta
I per aixó et donem una besada forta

Segon som una classe d’alló més revoltosa
rebolicada, alegre, però mooooolt carinyosa
Els xics i les xiquetes que estem en Segon B
Volem cantar te un rap per dirte que ‘ENS ANEM’.

ADÉU, ROSA…

Ser de poble

M’agrada València. Molt. Durant els anys d’estudiant he de dir que molts caps de setmana em quedaba a estudiar. També anava al cine, a sopar, quedava amb amics per a eixir…
Vaig començar amb les pràctiques i col.laboracions a Ontinyent i després el treball i se me va complicar tot més. Afortunadament el pis familiar i els bons amics i familiars que allí mantinc me permeten l’excusa del retorn cada molt poc de temps. Mentre vaig poder vaig anar cada any a alguna Mascletà, a la falla de la meua amiga Mayte, que últimament torna a la secció d’especial i aconsegueix segons premis i ninots indultats… Ella té part de la ‘culpa’ de que m’agrade anar.

Vingueren els xiquets i la cosa començà a complicarse, cada volta més. Però ara molts dels amics del meu home s’ han assegut i fet un lloc allí des del seu poble natal. No ho diuen, ni el més cosmopolita de sempre que abominava de l’ avorrida vida de poble, però es nota que cada volta la tiren més en falta. Un, cada día un poc més, es del poble on ha naixcut.

He renunciat a pràctiques allí per mal pagades en un mitjà del que deuria dir el nom. Però sí he fet algún treballet institucional quan começava ja fa molts, molts anys. A més, gràcies al meu germà he treballat per a una empresa que te allí la seua seu central durant anys, el que m’ha permés veurela de tant en tant amb presses, quasi sense detenir me, quan els meus fills han sigut ben menuts.

No obstant de sentirme cosmopolita a tope he passat amb els anys a sentirme com un pato maretjat en la capi. No deixa d’encissarme de nou cada volta. M’ agrada tot el que ofereix, la vitalitat que es respira, el pàlpit de la gent… però després necessite la pau, ma casa, la serra al costat, el bon dia a cada pas, la salutació personal, la broma a la verduleria, el fiat al pà, la cassola feta al moment, els xiquets pel carrer, els üelos a la petanca, els encontres a la plaça en diumenge, la quadrilla d’amics, el corro de mares rient a la porta del col.legi, el ritme pausat -fins i tot un poquet massa-, que regeix un dia a dia tranquil, armoniós.

Corazones de oro

Hay corazones de oro que doy gracias de tener de vez en cuando cerca. Algunos los tengo hasta muy cerca. No necesito más para ser feliz, ni una buena mesa ni siquiera una buena conversación o un lugar especial; sólo su compañía, el disfrute de su presencia, girarme y verles ahí…

Una de las cosas que están muy bien de esta edad puñetera y gloriosa es buscar y apreciar momentos como éstos. Un puñado de gente a la que quieres en casa para mimarles un poquito. Me hacía ilusión tenerles aquí.

En una comida de festera hace unos años una amiga de mi marido que vive en Madrid lo describió así: “si no fóra per moments com estos; éstos son els que fan que valga la pena…”. Fue una comida fantástica aquella, como lo fue la de ayer sábado en casa, comida-merienda-cena, rodeada de gente a la que nunca le debí perder la pista. Mi marido como siempre, disfrutando con quien yo disfruto y dando el 200% de su persona, que es mucho dar, y no sólo por el porcentaje.

Hace falta mucho, mucho tiempo para formar parte de ese intangible que preside una reunión entre viejos amigos. ¡Qué bien lo pasé!. ¡Hasta me hicieron pasear!.

Més regals

Més regals…

-Un banyador molt, molt sexy comprat a Madrid.

-Una felicitació de cumpleanys buscant Canals sense mapa des del Perelló

-Uns pendientes i una polsera

-Un “discurs” de boda

-Un tarre ple d´arena del desert

-Un frasc blau i plata ple d´ estrel.les

-Una guitarra espanyola en lloc d’un violí

-Mil dibuixos plens de garabats

-Un sopar o un dinar amb excompanys de l´institut

-Cançons de Dun-Can-Du i Mecano

-Cançons de Loquillo, Sabina, Malevaje i Jacques Brel entre classe i classe

-Un ramell de flors a la Redacció després d´un accident de cotxe

-Una fideuà improvissada i una vesprada estupenda

-Un vestit de novia

-Una bicicleta BH de color blau als 9 anys

-Un reportatge meu al suro del seu despatx

-Uns dolços el Día de la Mocadorà

-Una aventura en “rallye”

-Un CD de fotos

-El millor piropo que m´han dit mai que ¿Tinc una mirada molt neta?. D´alló ja fa molts, molts anys… Me´l va dir una monja.

-Un viatge a Paris

-M’abuelo contantme el món mentre passejavem